Apunt del natural

Em trobo envoltat de pensaments, històries i relats de tota mena. Tots ells sota una coberta que deixa entreveure que s’hi amaga sota. Em refereixo a llibres, centenars d’ells, i també a persones: algunes passejant, algunes altres llegint i també un o altre ésser que dorm i no aprecia el que té al voltant. També hi ha algú que sembla estar perdut i busca un llibre que l’ompli d’allò que més necessita. I és que les persones que m’envolten es podrien assimilar amb els llibres. Tots pensen en alguna cosa i la deixen entreveure en la seva coberta, és a dir, la cara. Segueixo observant, i en la llunyania em sembla divisar persones estrangeres buscant ajuda per orientar-se en unes guies. Fixo la vista i llegeixo “turisme”. Exacte, són estrangers, i quan passen pel davant em miren com dient “què fa aquest mirant-nos d’aquesta manera?”, mentre escric tot en un paper, i s’allunyen parlant en anglès.

Ara també estic rodejat de sentiments, però aquests són encapsats i no sé què mostren. A més, hi ha molta més gent, més cridanera i activa. Fins i tot algú canta en veu baixa el que sona pels altaveus. Malgrat les diferències, segueixo al mateix establiment, molt modern, però que com les persones sembla més viu en determinats llocs. M’atabala la música, d’estil reggaeton, i decideixo marxar.

Ara em trobo al centre de l’edifici, al hall, que com l’establiment del que acabo de sortir també és molt modern i té molta claror. Estic assegut en un banc, al costat d’uns avis que, ben al contrari del lloc on es troben, no són gens moderns i gairebé cridant s’expliquen vivències passades els uns als altres. Al davant tinc taules i cadires, propietat d’una gelateria que hi ha a uns deu metres de distància. En elles hi ha persones de totes les edats; des d’una àvia solitària mirant que passa al seu voltant, fins a unes noies que, deixant de banda l’aire fresc que ens envolta, es mengen un gelat -una en terrina i l’altra en galeta- sense preocupar-se ni adonar-se de res més.

Giro el cap i m’espanto del ritme que porta la gent. Van carregats de bosses de les diferents botigues del centre, i encara tenen forces per entrar a un nou establiment. També he de dir que hi ha gent que sembla no anar tan estressada, i tan sols passeja o descansa en els bancs on em trobo situat. Un noi que tinc al costat canta la famosa sintonia de les amanides ‘Isabel’. El seu motiu deu tenir. Recordo uns instants passats, i penso que es podria relacionar la gent que compra amb la que escolta música, i d’altra banda la gent que descansa amb la gent que llegeix. Comença a ser tard, i la gent va marxant. Potser estan cansats o potser satisfets. Decideixo fer el mateix, ja cansat, i ja satisfet.