Un dels pilars de la història del fotoperiodisme català és Agustí Centelles (1909-1985). Concretament, de
Gran part d’aquesta obra es troba en l’exposició Centelles. Les vides d’un fotògraf. 1909-1985 al Palau de
Al primer espai hi trobem unes sales amb poca llum, unes amb colors freds (verds, grisos, blaus...) que donen sensació de tranquil·litat (introducció a Centelles) en contrast amb els colors vius (vermells, granes...) de les sales on es mostren fotografies de guerra, totes elles acompanyades d’un fil musical que, de tan trist i pausat, calma l’espectador fins al punt d’aïllar-lo del món exterior. En aquest espai hi trobem des d’objectes i fotografies familiars fins a Googlegrames de Fontcuberta, passant per retrats de personatges com Pompeu Fabra, Lluís Companys o Andreu Nin, mosaics amb els esports, fires, espectacles o diades de l’època i, és clar, instantànies de
Durant la plaent visita, vaig recollir les opinions de diferents visitants i vaig constatar que, com a l’exposició, es troben dividits en dos grans grups representats per dos amics ben diferents: d’una banda, els que diuen com en Ramon que “tenia interès en veure en persona la seva obra. Havia vist cartells i no he dubtat en venir. M’interessa molt la part bèl·lica” i de l’altra banda gent que com en Carles diu que “trobo molt interessant l’exposició però, creu-me, la part publicitària és molt més bona (riu)”. També hi ha gent que hi posa opinió personal, com l’Anna, que diu: “Estaria bé si més gent fes un exercici per mantenir viu el que hauríem d’haver après per sempre. Em sap greu que la nostra vida actual sigui tan fútil, superficial i tots juguem a ser esclaus... l’anarquisme encara viu!”.
1937: Bombardeig sobre Lleida; mort de Pernau
Aquells dies, a Lleida, s’hi trobava Agustí Centelles amb la seva Leica, disposat a immortalitzar aquella desgràcia. Dit amb paraules seves, escrites en una sala de l’exposició: “Quan el reporter gràfic té la càmera a la cara només està pel que fa. No veu res més. Ho intenta captar i ho capta. La reacció és posterior, sobretot en aquell cas que va ser terrible. Veus aquell espectacle i comences a reaccionar i vomitar indignació davant del crim. Perquè allò va ser un acte criminal”. Al costat d’aquesta frase, vaig poder contemplar una de les fotografies més reproduïdes de Centelles, la d’una dona amb el rostre desencaixat mirant un home mort, estès a terra. Eren els pares del periodista Josep Pernau, que aleshores tenia sis anys. El seu pare, Gabriel Pernau, va quedar atrapat entre les runes de la farmàcia on treballava, degut a l’esclat d’una de les bombes, i no va ser fins dos dies després quan en van poder recuperar el cadàver. Quan la seva mare el va veure, va caure de genolls davant el cos del marit, i Centelles va disparar.
(Reportatge escrit per Ferran Tuñón i Bujalance el 14 de març del 2007)
1 comentari:
Jo vaig anar a veure aquesta exposició quan la van fer. Ja coneixia l'obra d'Agustí Centelles, així que va ser una gran oportunitat poder veure una mostra de les seves fotos.
Desprès vaig demanar que em regalessin el catàleg (30 euros) i així va ser, jeje.
És una de les millors exposicions de fotografia que he vist mai.
Publica un comentari a l'entrada