La llei del més fort

Un cop llegit el llibre Tor. Tretze cases i tres morts, escrit pel periodista Carles Porta, ningú amb un mínim sentit de la curiositat pot quedar-se indiferent, i menys encara si se sap que està basat en fets reals. Porta va quedar atrapat per la història d’aquest petit poble del Pirineu lleidatà (Pallars Sobirà). El que havia de ser un reportatge de tres minuts per al Telenotícies Vespre va passar a ser un reportatge pel 30 Minuts, però Porta no en va tenir prou i va continuar amb la investigació fins arribar a la publicació del llibre. No va ser capaç d’aclarir la mort de Josep Montané, Sansa, malgrat tenir, segons diu ell mateix, catorze hipòtesis diferents amb els respectius culpables. Per tant, tenint en compte que Porta ha estat uns vuit anys immers en els fets de Tor, i que no ha pogut esbrinar l’assassí, seria més que imprudent per part meva, de cop i volta, aventurar-me a donar una solució al cas. Més que res perquè jo no he estat mai a Tor ni conec cap dels implicats. Sí que gosaré, en canvi, donar el meu punt de vista, relacionant el conflicte de Sansa, Palanca i companyia amb d’altres de similars, per demostrar, o si més no intentar-ho, que hi ha un conjunt d’aspectes o fets que, en un determinat moment, poden provocar situacions de malestar, odi o violència.

El que més crida l’atenció al cas de Tor és, precisament, que passi en aquest indret. Com diu el títol del llibre, al poble només hi ha tretze cases. Algunes d’elles ja estan derruïdes i les que encara aguanten dretes i habitables no disposen d’aigua calenta ni d’electricitat. Estan situades en plena Vall Ferrera, a tocar de la frontera amb Andorra. És tal la duresa del clima a l’hivern que es fa impossible viure-hi, i, per tant, Tor només té vida amb l’arribada del bon temps. Per no tenir, no tenen ni ajuntament, ja que pertanyen al municipi d’Alins. A finals de segle XIX van arribar a ser 150 vilatans, tot un miracle.

Qui es podia imaginar que en un lloc així hi pogués haver tres morts i tanta por? Doncs és precisament per això, perquè és un poble petit perdut a les muntanyes, sense ajuntament i, per tant, sense cap mena d’institució ni cos policial que controli i posi llei. D’aquesta manera el control de les terres recau directament en els veïns del poble, que en són els propietaris i tenen dret a obtenir un benefici, ja sigui gràcies al conreu o a la venda de les propietats. A Tor es va constituir la Sociedad de Condueños, que feia propietari de la muntanya els veïns que hi visquessin tot l’any. Aquesta condició ha estat, sens dubte, un dels factors que van dur a la guerra a Sansa i Palanca, però la base del conflicte és la voluntat de dominar tot el territori, de ser-ne l’amo i senyor. Però a què és degut aquest desig, aquest afany per controlar tot? Doncs a l’obtenció de beneficis econòmics. En el cas de Sansa queda ben clar amb el contracte d’arrendament que signa amb Rubén Castanyer, promotor immobiliari andorrà, i Cerdà, un altre veí, per tal de construir a Tor una estació d’esquí. Per a en Palanca això era impensable, ell no volia canviar la muntanya, però sí que volia obtenir el benefici de tota la fusta i disposar de tot el terreny per a pasturar el ramat. I és que per viure és necessari tenir diners, com a mínim els justos per a poder menjar. Però qui tingui al davant la possibilitat de guanyar més diners difícilment es quedarà de braços creuats esperant a que el veí li passi per davant i li prengui. I no és només per perdre la possibilitat de millorar la qualitat de vida, sinó que en aquests pobles petits, on tothom es coneix i no hi ha res que no s’acabi sabent, pot més el sentiment de ràbia o impotència que es deu sentir en veure que és un altre qui es fa ric quan podies haver estat tu. No deixa de ser una competició per estar a dalt de tot, per liderar els altres. Pot ser que aquesta competència no es converteixi en res més que gelosia o enveja dels qui estan per sota, però pot ser també que vagi més enllà i acabi en disputes, baralles o fins i tot morts, com és el cas de Tor. Es podria dir que és la llei de poble (posant sempre com a referència pobles petits, aïllats) o, el que és el mateix, la llei del més fort.

Em ve al cap el cas de Fago, un petit poble del Pirineu d’Osca, on el gener del 2007 va aparèixer el cadàver de l’alcalde, Miguel Grima, abandonat en un barranc amb impactes de bala al pit. El poble de Fago no arriba a la vintena d’habitants a l’hivern. Les investigacions sobre el crim de Grima dutes a terme per la Guàrdia Civil no descarten un mòbil de caràcter econòmic. L’alcalde tenia problemes degut a projectes fallits i a un reguitzell de deutes. Els veïns es queixaven de les nombroses multes i impostos que imposava l’alcalde per coses com, per exemple, fer passar el ramat pel mig del poble o la creació d’una terrassa en el bar del poble. Com a Tor, ens trobem amb un petit poble del Pirineu on, per motius econòmics, apareixen disputes entre els veïns del poble. Malauradament, Tor i Fago comparteixen el fet d’haver vist assassinats per culpa d’aquestes lluites.

També va ser molt sonat el cas de La matanza de Puerto Hurraco, on l’agost de 1990 dos germans van disparar contra els veïns d’aquest petit poble de Badajoz, a Extremadura, provocant la mort de nou persones. En aquest cas el mòbil que va dur aquests homes a matar tanta gent sembla que va ser el rancor que tenien contra una altra família del poble per disputes passades, bàsicament per la propietat d’unes terres. Després de matar dues nenes de la família rival, van continuar disparant a qui es trobaven al davant fins que es van quedar sense munició. Més acusacions, més lluita pel poder, exactament el mateix que va succeir a Tor i a Fago.

Els tres casos presenten similituds, algunes de les quals són incontestables. Pobles petits, on els veïns són els qui posen les regles. Sempre hi ha una lluita constant per mantenir el poder, i això porta a realitzar certes accions que poden agreujar encara més la situació. En el cas de Fago, però, és l’alcalde qui agreuja la situació i crea un ambient de crispació al poble que va acabar amb el seu assassinat. A Tor, on no hi havia cap tipus de càrrec institucional, eren els veïns més forts i més polèmics els que es disputaven les terres. Com a Puerto Hurraco, on l’enemistat entre dues famílies va acabar en una cruel matança on van morir nens i persones que eren alienes als problemes d’aquestes famílies. En la lluita pel poder entra en joc, més tard o més d’hora, la corrupció. Un cop has entrat en la lluita, un cop agafes aquells diners que tenies al davant, ja no els vols deixar anar. És més, buscaràs una oportunitat d’incrementar-los, bé intentant aconseguir més terres per a la pràctica de l’agricultura o per vendre-les a qualsevol agència immobiliària o constructora que hi estigui interessada. Salvant les diferències, és com aquell qui obra un paquet de llaminadures o fruits secs i no pot parar de menjar fins que s’acaba el paquet. Saps que estàs menjant més del que et convindria però no pots parar, perquè ja has començat i encara te’n queden més a l’abast.

De problemes de corrupció n’hem vist uns quants últimament, sobretot de corrupció urbanística. Que si ara dono llicència per construir a primera línia de mar, que si ara revaloro uns terrenys per obtenir més benefici, etc. És el mateix, un afany per aconseguir el poder, tot i que en aquests casos als quals em refereixo (cas Malaia, per exemple), pel fet que passen a ciutats o pobles grans, sempre hi ha una autoritat que es fa càrrec d’evitar que això arribi a passar i, en cas que ja s’hagi donat, s’encarrega de tancar a la presó els culpables. Als pobles petits i recòndits, com seria el cas de Tor, aquesta autoritat, en tant que no hi és, és suplantada pel veí que imposa més la seva autoritat. En una gran ciutat l’ajuntament enviaria la policia. En canvi, al poble és el mateix interessat qui ha de vetllar per la seva seguretat o negocis, o en el seu defecte, algú que ha contractat per a fer aquests serveis. A l’hora de dur a terme els pactes, tractes o signar contractes, en els casos de ciutat sempre hi ha agents que fan d’interlocutors entre el comprador i el venedor, però en els casos de poble és el propietari qui s’encarrega de les negociacions. Així, la implicació encara és més gran, com també ho és la repercussió que tindrà el fet que surti bé o malament l’operació en qüestió.

El geni que portem dins

L’especialista en coaching Carmen Yates explica com aconseguir un propòsit per a poder viure plenament

Ferran Tuñón / Barcelona

“Han apagado los teléfonos móbiles?”. Amb aquesta pregunta -que sembla estar tant de moda últimament!-, Carmen Yates, empresària i especialista en coaching, ha començat la seva conferència Coaching: aprende a vivir, vive con un propósito a la Sala Ámbito Cultural d’El Corte Inglés de Portal de l’Àngel (Barcelona). La sala no és molt gran i l’aire condicionat sembla no donar l’abast, ja que la planta que té just a sota es mou -indicant que l’aparell funciona i està engegat- però no arriba allà on estan asseguts els assistents a l’acte. Per tant, fa una calor considerable i més si tenim en compte que avui, dimecres 16 de gener, fa fred al carrer i la gent s’ha abrigat. En començar la conferència hi ha una trentena de persones, però al final n’hi conto, aproximadament, unes quaranta. La majoria són de mitja edat, alguns d’avançada, però cada vegada és més difícil aventurar-se a concretar amb això dels anys que es tenen. Ho dic per la conferenciant, la senyora Yates, que ha vingut ben arreglada i maquillada fins a les celles per aparentar l’edat que deuria tenir a la fotografia del cartell de presentació de la seva conferència.

Després de preguntar si havíem desconnectat el mòbil -més d’un assistent ha respòs aquesta pregunta clarament retòrica- s’ha excusat per fer la conferència dreta (voldrà mostrar el seu vestidet, potser?) i ha començat el discurs. Ho ha fet calmada, amb una veu clara i concisa, tot i que la mà esquerra -que no parava quieta- semblava voler desmentir el to de veu. Segons Yates, “todos somos genios en potencia” i naixem amb un propòsit per a realitzar, i finalitza aquesta idea dient que “debemos permitirnos soñar”. Penso que potser, si em frego la panxa amb energia -alguna vegada ho he somiat-, sortirà de dins meu aquest geni del que parla Yates, però, abans que em decideixi a fer-ho, explica que el somni no es farà per art de màgia -quina llàstima!-. Yates ens fa veure la importància que tenen els somnis i com és de necessari intentar realitzar-los. Per facilitar la comprensió als qui l’escoltàvem, la coach ha volgut evocar el passat explicant que els nois i noies gregues de l’antiguitat jugaven observats pels seus avis, que vigilaven en quins jocs tenien més traça. Podria sembla una tonteria però pels coach, és a dir, els professionals del coaching (entrenament de persones) no ho és. Per a fer realitat els nostres somnis cal dur a terme unes tasques entre les quals destaca recordar a què jugàvem de petits, què ens agradava més i vincular això amb el que fem amb les nostres vides. És a dir, que els avis grecs -segurament savis- pretenien descobrir la vocació dels seus néts observant en què tenien talent a l’hora de jugar.

Per acabar ha parlat sobre el doble sentit de les coses i de les persones, dels aspectes positius i negatius de tot, dient que de tot allò negatiu se’n pot treure una part positiva. Ha permès també, un cop acabada la conferència, que se li fessin preguntes, i aquí és on ha quedat clar que això del coaching és com una secta: qui s’ho creu afirma que sí amb el cap, i qui no, riu i se’n va a dormir. Potser així somia que troba el seu geni, que és ric, i que viu plenament, feliç.

Apunt del natural

Em trobo envoltat de pensaments, històries i relats de tota mena. Tots ells sota una coberta que deixa entreveure que s’hi amaga sota. Em refereixo a llibres, centenars d’ells, i també a persones: algunes passejant, algunes altres llegint i també un o altre ésser que dorm i no aprecia el que té al voltant. També hi ha algú que sembla estar perdut i busca un llibre que l’ompli d’allò que més necessita. I és que les persones que m’envolten es podrien assimilar amb els llibres. Tots pensen en alguna cosa i la deixen entreveure en la seva coberta, és a dir, la cara. Segueixo observant, i en la llunyania em sembla divisar persones estrangeres buscant ajuda per orientar-se en unes guies. Fixo la vista i llegeixo “turisme”. Exacte, són estrangers, i quan passen pel davant em miren com dient “què fa aquest mirant-nos d’aquesta manera?”, mentre escric tot en un paper, i s’allunyen parlant en anglès.

Ara també estic rodejat de sentiments, però aquests són encapsats i no sé què mostren. A més, hi ha molta més gent, més cridanera i activa. Fins i tot algú canta en veu baixa el que sona pels altaveus. Malgrat les diferències, segueixo al mateix establiment, molt modern, però que com les persones sembla més viu en determinats llocs. M’atabala la música, d’estil reggaeton, i decideixo marxar.

Ara em trobo al centre de l’edifici, al hall, que com l’establiment del que acabo de sortir també és molt modern i té molta claror. Estic assegut en un banc, al costat d’uns avis que, ben al contrari del lloc on es troben, no són gens moderns i gairebé cridant s’expliquen vivències passades els uns als altres. Al davant tinc taules i cadires, propietat d’una gelateria que hi ha a uns deu metres de distància. En elles hi ha persones de totes les edats; des d’una àvia solitària mirant que passa al seu voltant, fins a unes noies que, deixant de banda l’aire fresc que ens envolta, es mengen un gelat -una en terrina i l’altra en galeta- sense preocupar-se ni adonar-se de res més.

Giro el cap i m’espanto del ritme que porta la gent. Van carregats de bosses de les diferents botigues del centre, i encara tenen forces per entrar a un nou establiment. També he de dir que hi ha gent que sembla no anar tan estressada, i tan sols passeja o descansa en els bancs on em trobo situat. Un noi que tinc al costat canta la famosa sintonia de les amanides ‘Isabel’. El seu motiu deu tenir. Recordo uns instants passats, i penso que es podria relacionar la gent que compra amb la que escolta música, i d’altra banda la gent que descansa amb la gent que llegeix. Comença a ser tard, i la gent va marxant. Potser estan cansats o potser satisfets. Decideixo fer el mateix, ja cansat, i ja satisfet.