Els Estats Units d’Amèrica són, a hores d’ara, una de les gran potències mundials, si no és la més important de totes. Els motius pels quals han obtingut aquesta consideració tenen a veure, en part, amb el caràcter dels seus dirigents i habitants, l’esperit americà, que els va dur primer a independitzar-se d’Anglaterra i amb el pas del temps a controlar el món o, si més no, a creure’s els amos de la Terra. Però el que els ha dut a ser la gran potència mundial és el seu afany posat en la cursa armamentística, en obtenir el control per l’ús de la força. Es podria definir els EEUU com un país bel·ligerant amb un arsenal més que considerable, i no vacil·len a l’hora de provar les seves armes d’última generació -en cas de dubte recordar Iroshima o Nagasaki-. I com he dit abans, aquest afany ho és dels dirigents, però també d’una part de la població nord-americana. Així no és estrany que els EEUU sigui el país amb el nombre més elevat de llicències d’armes. Qualsevol individu que en vulgui obtenir una, al·legant defensa personal o que és caçador o altres, la pot adquirir en qualsevol de les moltes armeries de que disposa el país. Aquestes armes de foc, doncs, passen a ser una propietat familiar més, i estan a l’abast de tots els seus membres, tan adults com menors. Em centraré en aquests últims, els menors d’edat, que sovint creixen en un ambient hostil -que descriuré més endavant- que els pot dur a cometre accions violentes, fins arribar a l’assassinat múltiple, és a dir, la matança de més d’una persona en un breu espai de temps (sinó estaríem parlant d’assassins en sèrie, que no és el cas).
A la nonfiction novel de Truman Capote, A sang freda, trobem un cas d’assassinat múltiple que, tot i no haver estat comès per menors d’edat, trobem que l’origen o els motius dels crims estaven en certa manera relacionats amb la infantesa dels assassins. Capote narra la història del cas Clutter, una família de Holcomb, Kansas, dedicada a l’agricultura i la ramaderia, trobats brutalment assassinats a casa seva i sense cap motiu aparent el novembre de l’any 1959. Els autors del crim, Perry Smith i Richard Hickock -ex presos-, van ser jutjats i condemnats a morir a la forca per l’Estat de Kansas. Després d’al·legacions per un procés judicial injust, que van allargar el cas uns cinc anys, finalment els dos culpables van ser executats l’abril del 1965. Sembla que l’objectiu de Smith i Hickock era econòmic, ja que pensaven que els Clutter tenien una caixa forta amb una quantitat mínima de deu mil dòlars, però no era així i tan sols en van obtenir quaranta. En principi no havien de matar ningú, només agafar els diners i marxar, però tampoc en aquest aspecte les coses van succeir com ells havien planejat. Perry Smith havia tingut una infància horrible, va haver de veure com dos dels seus germans es suïcidaven, la seva mare es tornava alcohòlica i el seu pare, malgrat que se l’estimava, tenia problemes per sortir endavant. Això, sumat a un accident de moto que va patir i li va deformar les cames, va provocar en Perry problemes psicològics -al llibre s’apunta que podia patir principis d’esquizofrènia- que, davant la situació on es trobaven ell i Hickock, en un moment donat van provocar que Perry iniciés i culminés tot sol la matança dels Clutter. Però aquest, malgrat ser el principal i el que es desenvolupa en el llibre, no és l’únic cas d’assassinat múltiple que surt a A sang freda. Els Walker, una família grangera de Tallahassee -comtat de Sarasota-, van ser assassinats un mes després que els Clutter. Encara més, ja que el diari Telegram de Garden City va publicar a la seva editorial el següent: “En l’espai de pocs dies abans de començar la vista d’aquesta causa, almenys tres casos més de crims en massa han fet irrupció als encapçalaments dels diaris. I el resultat és que el crim contra els Clutter i el corresponent procés són un més a la colla. Un cas més per llegir-lo i oblidar-lo”.
Sembla que això no ha canviat encara, i és que als EEUU encara es troben casos d’assassinats múltiples, i no són pocs. M’interessen, però, els que passen en centres escolars, instituts o universitats. Nombraré els casos més impactants, aquells que han arribat a sortir als mitjans de comunicació catalans i espanyols.
El més important de tots, pel nombre de víctimes i per les seves conseqüències, és el cas succeït a l’escola de Columbine -Littleton, Colorado- el 20 d’abril de 1999. Dos estudiants de disset i divuit anys, Eric Harris y Dylan Klebold, armats amb un fusell d’assalt, dues escopetes, un revòlver, un centenar de bales en carregadors de reserva i explosius, van matar tretze persones i van ferir-ne vint-i-tres més, tot just abans de suïcidar-se. Deia que el cas era important per les seves conseqüències, i és que l’any 2005, a la Universitat Tècnica de Virginia, es va produir la massacre més gran de la història en una universitat nord-americana. Un noi de Corea del Sud, Cho Seung-Hui, va matar com a mínim trenta-dues persones i va deixar ferides unes altres quinze. Per dur a terme els crims va utilitzar dos revòlvers. Cho Seung-Hui va declarar en un vídeo previ a la massacre la seva admiració pels “màrtirs Eric y Dylan”, que també van fer un vídeo on van acabar dient: “els directors es barallaran pels drets de la nostra història. Ens preguntem qui ens durà al cinema, si Spielberg o Tarantino”.
Aquests són, segurament, els casos amb més rellevància internacional, però n’hi ha hagut d’altres. En citaré tres. L’u d’octubre de 1997, el jove de disset anys Luke Woodham va assassinar la seva núvia i una companya de classe a l’escola de Pearl, després de matar la seva mare a ganivetades. El vint-i-quatre de març de 1998, a Jonesboro -Arkansas- dons nens d’onze i tretze anys van disparar contra els seus companys d’escola amb un fusell comprat per l’avi d’un d’ells, matant a quatre nens i una professora. El vint-i-u de maig del mateix any, un jove de quinze anys va disparar contra els seus companys d’una escola d’Springfield -Oregon- amb un rifle semiautomàtic i dues pistoles. Va matar dos nens i en va ferir vint-i-dos més. Abans, però, havia assassinat els seus pares.
Aquesta tendència a l’assassinat massiu sembla que, malauradament, es va obrint camí fora de les fronteres nord-americanes. No cal anar gaire lluny tampoc. A Mèxic són conegudes las muertas de Juárez, un conjunt de dones i nenes assassinades brutalment després de ser violades. Les maten en grup, que fins ara no han superat mai la xifra de vuit cadàvers, i les enterren en fosses. Al Japó, per exemple, un home va assassinar la seva família a ganivetades sense cap motiu aparent, tret de la gelosia. Després dels crims, es va suïcidar.
Però si tenim en compte tan sols els casos perpetrats per menors o els succeïts en centres d’ensenyament, trobem un cas molt recent, tot just del sis de novembre de l’any 2007, al poble finlandès de Tuusula, a cinquanta quilòmetres d’Hèlsinki. Com en els casos de Columbine i Virginia Tech, l’assassí va enregistrar un vídeos on, primer, es veia una imatge de la seva escola trencant-se i tot seguit una imatge tenyida de vermell d’un noi, ell mateix, apuntant la càmera amb una pistola i, segon, un vídeo fent pràctiques de tir amb la pistola. A diferència dels casos nord-americans, aquest vídeo va ser penjat a la popular pàgina web Youtube i va ser vist per més de cent mil persones, sense que ningú advertís el perill que suposava aquelles imatges. El resultat, el següent: l’assassí, Pekka-Eric Auvinen, un alumne de divuit anys de l’institut Jokela de Tuusula, va disparar la directora del centre i els alumnes que feien classe amb ella. Després, va seguir disparant per tot l’institut fins a matar un total de vuit persones i ferint-ne diverses més. Tot seguit es va intentar suïcidar però va fallar, encara que va acabar morint a l’hospital on el van dur, poques hores després. Sembla que l’únic crim premeditat va ser el de la seva directora, i que a la resta de víctimes les va matar de manera aleatòria, sense motiu.
D’aquest cas cal destacar dues coses. La primera, les idees que Auvinen tenia al cap. S’identifica a ell mateix com “un cínic existencialista, un humanista contra els humans, un socialdarwinistanoble causa d’Auvinen i ajudar a la selecció natural de la humanitat. antisocial, un idealista realista i un ateu amant de Déu” i avisa que “com a selector natural que sóc, eliminaré tothom qui no vegi apte, una desgràcia per la raça humana o un error de la selecció natural”. El segon aspecte a destacar és que Finlàndia, el país d’origen d’Auvinen, ocupa el tercer lloc de països amb més armes per càpita. Fins ara, mai s’havien donat casos d’assassinats múltiples amb armes de foc, però sempre hi ha d’haver un primer cas i, qui sap, potser hi ha algun estudiant amb possessió d’armes disposat a seguir la
Què fa que aquests joves matin sense escrúpols companys de classe i professors? Quins motius tenen? Segons un doctor especialista en assassinats múltiples són clars els motius. Primer, la violència a les escoles dels EEUU augmenta en el mateix grau que les autoritats es declaren incompetents. Un altre motiu és que cada nen nord-americà passa una mitjana de vint-i-cinc hores davant el televisor mirant programes de franja vermella. droga o violència on matar és el més fàcil. Segons un estudi de la CNN, un seixanta-vuit per cent dels enquestats culpen els mitjans de comunicació i els pares de família, que inconscientment permeten els nens tenir contacte amb les armes de foc i no vigilen el contingut televisiu que consumeixen els seus fills.
Els nois que cometen aquest estil de crim, el múltiple, no estan bé psíquicament. El problema es presenta abans amb uns indicis: canvi de personalitat, falta d’amics, retraïment, baix rendiment escolar, atacs d’ira, reaccions exagerades davant situacions aparentment normals o la tendència a somnis estranys. També influeix els valors morals i espirituals que s’aprenen fonamentalment a casa i que depenen dels pares. Tot plegat es converteix, molt sovint, en una fúria narcisista, una manifestació agressiva que no necessita una explicació més enllà de la motivació preconscient que la produeix en aquell precís moment.
Per evitar futurs casos d’assassinat múltiple en escoles, instituts o universitats caldria, doncs, inculcar als nens i adolescents uns valors de respecte cap a ells mateixos però també de respecte pels altres. Des de ben petits, s’ha d’estar en la mesura que es pugui a sobre dels fills, vigilant el seu entorn. En aquest aspecte, crec que Europa està més avançada que els EEUU. Pel que fa al consum televisiu dels menors, per exemple, a Espanya hi ha un Codi d’Autoregulació sobre Continguts Televisius signat per totes les plataformes públiques i privades, on s’estableix una edat mínima que s’ha de tenir per poder visualitzar aquell programa o pel·lícula. D’aquesta manera, els pares poden controlar què miren els seus fills. També es important el control sobre els videojocs, ja que cada vegada els nens passen més temps lliure jugant-hi. A Europa hi ha un exhaustiu control del videojoc, semblant al codi de televisió espanyol, anomenat PEGI (Pan European Game Information) que limita l’edat amb la que es pot jugar amb aquell videojoc. En canvi, als EEUU, no hi ha cap tipus de llei o organisme que controli els continguts televisius o dels videojocs. En cas que el menor presenti algun indici dels que he citat anteriorment, i que no pugui ser eradicat pels pares, caldria dur el menor a un especialista abans que aquests indicis es transformessin en fets.
Crec que, en part, és per aquests motius (armes per càpita, valors ètics, les experiències viscudes a la infància,etc.) que la violència en els menors d’edat continua sent molt més gran als EEUU que a la resta del món.
