La llei del més fort

Un cop llegit el llibre Tor. Tretze cases i tres morts, escrit pel periodista Carles Porta, ningú amb un mínim sentit de la curiositat pot quedar-se indiferent, i menys encara si se sap que està basat en fets reals. Porta va quedar atrapat per la història d’aquest petit poble del Pirineu lleidatà (Pallars Sobirà). El que havia de ser un reportatge de tres minuts per al Telenotícies Vespre va passar a ser un reportatge pel 30 Minuts, però Porta no en va tenir prou i va continuar amb la investigació fins arribar a la publicació del llibre. No va ser capaç d’aclarir la mort de Josep Montané, Sansa, malgrat tenir, segons diu ell mateix, catorze hipòtesis diferents amb els respectius culpables. Per tant, tenint en compte que Porta ha estat uns vuit anys immers en els fets de Tor, i que no ha pogut esbrinar l’assassí, seria més que imprudent per part meva, de cop i volta, aventurar-me a donar una solució al cas. Més que res perquè jo no he estat mai a Tor ni conec cap dels implicats. Sí que gosaré, en canvi, donar el meu punt de vista, relacionant el conflicte de Sansa, Palanca i companyia amb d’altres de similars, per demostrar, o si més no intentar-ho, que hi ha un conjunt d’aspectes o fets que, en un determinat moment, poden provocar situacions de malestar, odi o violència.

El que més crida l’atenció al cas de Tor és, precisament, que passi en aquest indret. Com diu el títol del llibre, al poble només hi ha tretze cases. Algunes d’elles ja estan derruïdes i les que encara aguanten dretes i habitables no disposen d’aigua calenta ni d’electricitat. Estan situades en plena Vall Ferrera, a tocar de la frontera amb Andorra. És tal la duresa del clima a l’hivern que es fa impossible viure-hi, i, per tant, Tor només té vida amb l’arribada del bon temps. Per no tenir, no tenen ni ajuntament, ja que pertanyen al municipi d’Alins. A finals de segle XIX van arribar a ser 150 vilatans, tot un miracle.

Qui es podia imaginar que en un lloc així hi pogués haver tres morts i tanta por? Doncs és precisament per això, perquè és un poble petit perdut a les muntanyes, sense ajuntament i, per tant, sense cap mena d’institució ni cos policial que controli i posi llei. D’aquesta manera el control de les terres recau directament en els veïns del poble, que en són els propietaris i tenen dret a obtenir un benefici, ja sigui gràcies al conreu o a la venda de les propietats. A Tor es va constituir la Sociedad de Condueños, que feia propietari de la muntanya els veïns que hi visquessin tot l’any. Aquesta condició ha estat, sens dubte, un dels factors que van dur a la guerra a Sansa i Palanca, però la base del conflicte és la voluntat de dominar tot el territori, de ser-ne l’amo i senyor. Però a què és degut aquest desig, aquest afany per controlar tot? Doncs a l’obtenció de beneficis econòmics. En el cas de Sansa queda ben clar amb el contracte d’arrendament que signa amb Rubén Castanyer, promotor immobiliari andorrà, i Cerdà, un altre veí, per tal de construir a Tor una estació d’esquí. Per a en Palanca això era impensable, ell no volia canviar la muntanya, però sí que volia obtenir el benefici de tota la fusta i disposar de tot el terreny per a pasturar el ramat. I és que per viure és necessari tenir diners, com a mínim els justos per a poder menjar. Però qui tingui al davant la possibilitat de guanyar més diners difícilment es quedarà de braços creuats esperant a que el veí li passi per davant i li prengui. I no és només per perdre la possibilitat de millorar la qualitat de vida, sinó que en aquests pobles petits, on tothom es coneix i no hi ha res que no s’acabi sabent, pot més el sentiment de ràbia o impotència que es deu sentir en veure que és un altre qui es fa ric quan podies haver estat tu. No deixa de ser una competició per estar a dalt de tot, per liderar els altres. Pot ser que aquesta competència no es converteixi en res més que gelosia o enveja dels qui estan per sota, però pot ser també que vagi més enllà i acabi en disputes, baralles o fins i tot morts, com és el cas de Tor. Es podria dir que és la llei de poble (posant sempre com a referència pobles petits, aïllats) o, el que és el mateix, la llei del més fort.

Em ve al cap el cas de Fago, un petit poble del Pirineu d’Osca, on el gener del 2007 va aparèixer el cadàver de l’alcalde, Miguel Grima, abandonat en un barranc amb impactes de bala al pit. El poble de Fago no arriba a la vintena d’habitants a l’hivern. Les investigacions sobre el crim de Grima dutes a terme per la Guàrdia Civil no descarten un mòbil de caràcter econòmic. L’alcalde tenia problemes degut a projectes fallits i a un reguitzell de deutes. Els veïns es queixaven de les nombroses multes i impostos que imposava l’alcalde per coses com, per exemple, fer passar el ramat pel mig del poble o la creació d’una terrassa en el bar del poble. Com a Tor, ens trobem amb un petit poble del Pirineu on, per motius econòmics, apareixen disputes entre els veïns del poble. Malauradament, Tor i Fago comparteixen el fet d’haver vist assassinats per culpa d’aquestes lluites.

També va ser molt sonat el cas de La matanza de Puerto Hurraco, on l’agost de 1990 dos germans van disparar contra els veïns d’aquest petit poble de Badajoz, a Extremadura, provocant la mort de nou persones. En aquest cas el mòbil que va dur aquests homes a matar tanta gent sembla que va ser el rancor que tenien contra una altra família del poble per disputes passades, bàsicament per la propietat d’unes terres. Després de matar dues nenes de la família rival, van continuar disparant a qui es trobaven al davant fins que es van quedar sense munició. Més acusacions, més lluita pel poder, exactament el mateix que va succeir a Tor i a Fago.

Els tres casos presenten similituds, algunes de les quals són incontestables. Pobles petits, on els veïns són els qui posen les regles. Sempre hi ha una lluita constant per mantenir el poder, i això porta a realitzar certes accions que poden agreujar encara més la situació. En el cas de Fago, però, és l’alcalde qui agreuja la situació i crea un ambient de crispació al poble que va acabar amb el seu assassinat. A Tor, on no hi havia cap tipus de càrrec institucional, eren els veïns més forts i més polèmics els que es disputaven les terres. Com a Puerto Hurraco, on l’enemistat entre dues famílies va acabar en una cruel matança on van morir nens i persones que eren alienes als problemes d’aquestes famílies. En la lluita pel poder entra en joc, més tard o més d’hora, la corrupció. Un cop has entrat en la lluita, un cop agafes aquells diners que tenies al davant, ja no els vols deixar anar. És més, buscaràs una oportunitat d’incrementar-los, bé intentant aconseguir més terres per a la pràctica de l’agricultura o per vendre-les a qualsevol agència immobiliària o constructora que hi estigui interessada. Salvant les diferències, és com aquell qui obra un paquet de llaminadures o fruits secs i no pot parar de menjar fins que s’acaba el paquet. Saps que estàs menjant més del que et convindria però no pots parar, perquè ja has començat i encara te’n queden més a l’abast.

De problemes de corrupció n’hem vist uns quants últimament, sobretot de corrupció urbanística. Que si ara dono llicència per construir a primera línia de mar, que si ara revaloro uns terrenys per obtenir més benefici, etc. És el mateix, un afany per aconseguir el poder, tot i que en aquests casos als quals em refereixo (cas Malaia, per exemple), pel fet que passen a ciutats o pobles grans, sempre hi ha una autoritat que es fa càrrec d’evitar que això arribi a passar i, en cas que ja s’hagi donat, s’encarrega de tancar a la presó els culpables. Als pobles petits i recòndits, com seria el cas de Tor, aquesta autoritat, en tant que no hi és, és suplantada pel veí que imposa més la seva autoritat. En una gran ciutat l’ajuntament enviaria la policia. En canvi, al poble és el mateix interessat qui ha de vetllar per la seva seguretat o negocis, o en el seu defecte, algú que ha contractat per a fer aquests serveis. A l’hora de dur a terme els pactes, tractes o signar contractes, en els casos de ciutat sempre hi ha agents que fan d’interlocutors entre el comprador i el venedor, però en els casos de poble és el propietari qui s’encarrega de les negociacions. Així, la implicació encara és més gran, com també ho és la repercussió que tindrà el fet que surti bé o malament l’operació en qüestió.

El geni que portem dins

L’especialista en coaching Carmen Yates explica com aconseguir un propòsit per a poder viure plenament

Ferran Tuñón / Barcelona

“Han apagado los teléfonos móbiles?”. Amb aquesta pregunta -que sembla estar tant de moda últimament!-, Carmen Yates, empresària i especialista en coaching, ha començat la seva conferència Coaching: aprende a vivir, vive con un propósito a la Sala Ámbito Cultural d’El Corte Inglés de Portal de l’Àngel (Barcelona). La sala no és molt gran i l’aire condicionat sembla no donar l’abast, ja que la planta que té just a sota es mou -indicant que l’aparell funciona i està engegat- però no arriba allà on estan asseguts els assistents a l’acte. Per tant, fa una calor considerable i més si tenim en compte que avui, dimecres 16 de gener, fa fred al carrer i la gent s’ha abrigat. En començar la conferència hi ha una trentena de persones, però al final n’hi conto, aproximadament, unes quaranta. La majoria són de mitja edat, alguns d’avançada, però cada vegada és més difícil aventurar-se a concretar amb això dels anys que es tenen. Ho dic per la conferenciant, la senyora Yates, que ha vingut ben arreglada i maquillada fins a les celles per aparentar l’edat que deuria tenir a la fotografia del cartell de presentació de la seva conferència.

Després de preguntar si havíem desconnectat el mòbil -més d’un assistent ha respòs aquesta pregunta clarament retòrica- s’ha excusat per fer la conferència dreta (voldrà mostrar el seu vestidet, potser?) i ha començat el discurs. Ho ha fet calmada, amb una veu clara i concisa, tot i que la mà esquerra -que no parava quieta- semblava voler desmentir el to de veu. Segons Yates, “todos somos genios en potencia” i naixem amb un propòsit per a realitzar, i finalitza aquesta idea dient que “debemos permitirnos soñar”. Penso que potser, si em frego la panxa amb energia -alguna vegada ho he somiat-, sortirà de dins meu aquest geni del que parla Yates, però, abans que em decideixi a fer-ho, explica que el somni no es farà per art de màgia -quina llàstima!-. Yates ens fa veure la importància que tenen els somnis i com és de necessari intentar realitzar-los. Per facilitar la comprensió als qui l’escoltàvem, la coach ha volgut evocar el passat explicant que els nois i noies gregues de l’antiguitat jugaven observats pels seus avis, que vigilaven en quins jocs tenien més traça. Podria sembla una tonteria però pels coach, és a dir, els professionals del coaching (entrenament de persones) no ho és. Per a fer realitat els nostres somnis cal dur a terme unes tasques entre les quals destaca recordar a què jugàvem de petits, què ens agradava més i vincular això amb el que fem amb les nostres vides. És a dir, que els avis grecs -segurament savis- pretenien descobrir la vocació dels seus néts observant en què tenien talent a l’hora de jugar.

Per acabar ha parlat sobre el doble sentit de les coses i de les persones, dels aspectes positius i negatius de tot, dient que de tot allò negatiu se’n pot treure una part positiva. Ha permès també, un cop acabada la conferència, que se li fessin preguntes, i aquí és on ha quedat clar que això del coaching és com una secta: qui s’ho creu afirma que sí amb el cap, i qui no, riu i se’n va a dormir. Potser així somia que troba el seu geni, que és ric, i que viu plenament, feliç.

Apunt del natural

Em trobo envoltat de pensaments, històries i relats de tota mena. Tots ells sota una coberta que deixa entreveure que s’hi amaga sota. Em refereixo a llibres, centenars d’ells, i també a persones: algunes passejant, algunes altres llegint i també un o altre ésser que dorm i no aprecia el que té al voltant. També hi ha algú que sembla estar perdut i busca un llibre que l’ompli d’allò que més necessita. I és que les persones que m’envolten es podrien assimilar amb els llibres. Tots pensen en alguna cosa i la deixen entreveure en la seva coberta, és a dir, la cara. Segueixo observant, i en la llunyania em sembla divisar persones estrangeres buscant ajuda per orientar-se en unes guies. Fixo la vista i llegeixo “turisme”. Exacte, són estrangers, i quan passen pel davant em miren com dient “què fa aquest mirant-nos d’aquesta manera?”, mentre escric tot en un paper, i s’allunyen parlant en anglès.

Ara també estic rodejat de sentiments, però aquests són encapsats i no sé què mostren. A més, hi ha molta més gent, més cridanera i activa. Fins i tot algú canta en veu baixa el que sona pels altaveus. Malgrat les diferències, segueixo al mateix establiment, molt modern, però que com les persones sembla més viu en determinats llocs. M’atabala la música, d’estil reggaeton, i decideixo marxar.

Ara em trobo al centre de l’edifici, al hall, que com l’establiment del que acabo de sortir també és molt modern i té molta claror. Estic assegut en un banc, al costat d’uns avis que, ben al contrari del lloc on es troben, no són gens moderns i gairebé cridant s’expliquen vivències passades els uns als altres. Al davant tinc taules i cadires, propietat d’una gelateria que hi ha a uns deu metres de distància. En elles hi ha persones de totes les edats; des d’una àvia solitària mirant que passa al seu voltant, fins a unes noies que, deixant de banda l’aire fresc que ens envolta, es mengen un gelat -una en terrina i l’altra en galeta- sense preocupar-se ni adonar-se de res més.

Giro el cap i m’espanto del ritme que porta la gent. Van carregats de bosses de les diferents botigues del centre, i encara tenen forces per entrar a un nou establiment. També he de dir que hi ha gent que sembla no anar tan estressada, i tan sols passeja o descansa en els bancs on em trobo situat. Un noi que tinc al costat canta la famosa sintonia de les amanides ‘Isabel’. El seu motiu deu tenir. Recordo uns instants passats, i penso que es podria relacionar la gent que compra amb la que escolta música, i d’altra banda la gent que descansa amb la gent que llegeix. Comença a ser tard, i la gent va marxant. Potser estan cansats o potser satisfets. Decideixo fer el mateix, ja cansat, i ja satisfet.

Agustí Centelles. Les vides d'un fotògraf

Un dels pilars de la història del fotoperiodisme català és Agustí Centelles (1909-1985). Concretament, de la II República, la Guerra Civil Espanyola i el període de postguerra, essent comparat amb Robert Capa, un dels millors periodistes de guerra. Centelles va néixer a València el 1909 i es va criar a Barcelona. Amb setze anys ja treballava als tallers d’El Día Gráfico, on ell mateix diu que el fet d’observar fotografies d’arreu del món el va moure a renovar la seva feina, deixant per a la posteritat un munt de fotografies on va captar com ningú la força d’aquells esdeveniments i on va deixar continguda bona part de la nostra memòria visual. Ajudat de la seva petita càmera Leica, anava dia rere dia al front bèl·lic (Aragó, Barcelona...) i tornava per lliurar el material als diaris. Amb la derrota de la República, va patir l’exili (camp de concentració de Bram) però va endur-se amb ell un gran tresor: una maleta plena de negatius que podien resultar comprometedors pels republicans si queien en mans franquistes, i que va deixar a mans d’uns amics de Carcassona, sense poder recuperar-los fins el 1976. Abans, però, va decidir tornar a Barcelona on després de lliurar-se a les autoritats i ser jutjat (1946), no va poder exercir més de fotoperiodista i va encetar una nova etapa en la seva vida: la de fotògraf industrial i publicitari. El 1984 va rebre del Ministeri de Cultura el Premio Nacional de Fotografía.

Gran part d’aquesta obra es troba en l’exposició Centelles. Les vides d’un fotògraf. 1909-1985 al Palau de la Virreina de Barcelona, que va obrir les portes el dia 4 de novembre de l’any passat i romandrà oberta fins el 18 de març del present any, després d’una moratòria de gairebé quinze dies degut al seu èxit. Amb un preu general de 3€ i una reducció a 1.75€ per universitaris, l’exposició es troba dividida en dos espais independents amb un total de 24 sales, on cada espai representa un ambient, una vida de Centelles: una com a fotoperiodista i l’altra com a fotògraf.

Al primer espai hi trobem unes sales amb poca llum, unes amb colors freds (verds, grisos, blaus...) que donen sensació de tranquil·litat (introducció a Centelles) en contrast amb els colors vius (vermells, granes...) de les sales on es mostren fotografies de guerra, totes elles acompanyades d’un fil musical que, de tan trist i pausat, calma l’espectador fins al punt d’aïllar-lo del món exterior. En aquest espai hi trobem des d’objectes i fotografies familiars fins a Googlegrames de Fontcuberta, passant per retrats de personatges com Pompeu Fabra, Lluís Companys o Andreu Nin, mosaics amb els esports, fires, espectacles o diades de l’època i, és clar, instantànies de la II República, la Guerra Civil i el període d’exili. Al segon espai, en canvi, l’ambient ens torna al món contemporani. Molta més llum i uns colors molt vius contrasten amb la primera part de l’exposició. Aquí es pot observar el seu treball com a fotògraf industrial i publicitari, fent fotografies per Ducati, Chupa-Chups o Siemens per destacar-ne algunes.

Durant la plaent visita, vaig recollir les opinions de diferents visitants i vaig constatar que, com a l’exposició, es troben dividits en dos grans grups representats per dos amics ben diferents: d’una banda, els que diuen com en Ramon que “tenia interès en veure en persona la seva obra. Havia vist cartells i no he dubtat en venir. M’interessa molt la part bèl·lica” i de l’altra banda gent que com en Carles diu que “trobo molt interessant l’exposició però, creu-me, la part publicitària és molt més bona (riu)”. També hi ha gent que hi posa opinió personal, com l’Anna, que diu: “Estaria bé si més gent fes un exercici per mantenir viu el que hauríem d’haver après per sempre. Em sap greu que la nostra vida actual sigui tan fútil, superficial i tots juguem a ser esclaus... l’anarquisme encara viu!”.

1937: Bombardeig sobre Lleida; mort de Pernau

El dos de novembre del 1937 el bàndol franquista va llançar més de 13.600 quilos de bombes sobre la capital del Segrià. Es calcula que hi van morir més de dues-centes persones, però el nombre exacte és una incògnita per la desaparició del registre a la postguerra.

Aquells dies, a Lleida, s’hi trobava Agustí Centelles amb la seva Leica, disposat a immortalitzar aquella desgràcia. Dit amb paraules seves, escrites en una sala de l’exposició: “Quan el reporter gràfic té la càmera a la cara només està pel que fa. No veu res més. Ho intenta captar i ho capta. La reacció és posterior, sobretot en aquell cas que va ser terrible. Veus aquell espectacle i comences a reaccionar i vomitar indignació davant del crim. Perquè allò va ser un acte criminal”. Al costat d’aquesta frase, vaig poder contemplar una de les fotografies més reproduïdes de Centelles, la d’una dona amb el rostre desencaixat mirant un home mort, estès a terra. Eren els pares del periodista Josep Pernau, que aleshores tenia sis anys. El seu pare, Gabriel Pernau, va quedar atrapat entre les runes de la farmàcia on treballava, degut a l’esclat d’una de les bombes, i no va ser fins dos dies després quan en van poder recuperar el cadàver. Quan la seva mare el va veure, va caure de genolls davant el cos del marit, i Centelles va disparar.

(Reportatge escrit per Ferran Tuñón i Bujalance el 14 de març del 2007)

Els assassinats múltiples als centres d’ensenyament -dels EEUU a la resta del món-

Els Estats Units d’Amèrica són, a hores d’ara, una de les gran potències mundials, si no és la més important de totes. Els motius pels quals han obtingut aquesta consideració tenen a veure, en part, amb el caràcter dels seus dirigents i habitants, l’esperit americà, que els va dur primer a independitzar-se d’Anglaterra i amb el pas del temps a controlar el món o, si més no, a creure’s els amos de la Terra. Però el que els ha dut a ser la gran potència mundial és el seu afany posat en la cursa armamentística, en obtenir el control per l’ús de la força. Es podria definir els EEUU com un país bel·ligerant amb un arsenal més que considerable, i no vacil·len a l’hora de provar les seves armes d’última generació -en cas de dubte recordar Iroshima o Nagasaki-. I com he dit abans, aquest afany ho és dels dirigents, però també d’una part de la població nord-americana. Així no és estrany que els EEUU sigui el país amb el nombre més elevat de llicències d’armes. Qualsevol individu que en vulgui obtenir una, al·legant defensa personal o que és caçador o altres, la pot adquirir en qualsevol de les moltes armeries de que disposa el país. Aquestes armes de foc, doncs, passen a ser una propietat familiar més, i estan a l’abast de tots els seus membres, tan adults com menors. Em centraré en aquests últims, els menors d’edat, que sovint creixen en un ambient hostil -que descriuré més endavant- que els pot dur a cometre accions violentes, fins arribar a l’assassinat múltiple, és a dir, la matança de més d’una persona en un breu espai de temps (sinó estaríem parlant d’assassins en sèrie, que no és el cas).

A la nonfiction novel de Truman Capote, A sang freda, trobem un cas d’assassinat múltiple que, tot i no haver estat comès per menors d’edat, trobem que l’origen o els motius dels crims estaven en certa manera relacionats amb la infantesa dels assassins. Capote narra la història del cas Clutter, una família de Holcomb, Kansas, dedicada a l’agricultura i la ramaderia, trobats brutalment assassinats a casa seva i sense cap motiu aparent el novembre de l’any 1959. Els autors del crim, Perry Smith i Richard Hickock -ex presos-, van ser jutjats i condemnats a morir a la forca per l’Estat de Kansas. Després d’al·legacions per un procés judicial injust, que van allargar el cas uns cinc anys, finalment els dos culpables van ser executats l’abril del 1965. Sembla que l’objectiu de Smith i Hickock era econòmic, ja que pensaven que els Clutter tenien una caixa forta amb una quantitat mínima de deu mil dòlars, però no era així i tan sols en van obtenir quaranta. En principi no havien de matar ningú, només agafar els diners i marxar, però tampoc en aquest aspecte les coses van succeir com ells havien planejat. Perry Smith havia tingut una infància horrible, va haver de veure com dos dels seus germans es suïcidaven, la seva mare es tornava alcohòlica i el seu pare, malgrat que se l’estimava, tenia problemes per sortir endavant. Això, sumat a un accident de moto que va patir i li va deformar les cames, va provocar en Perry problemes psicològics -al llibre s’apunta que podia patir principis d’esquizofrènia- que, davant la situació on es trobaven ell i Hickock, en un moment donat van provocar que Perry iniciés i culminés tot sol la matança dels Clutter. Però aquest, malgrat ser el principal i el que es desenvolupa en el llibre, no és l’únic cas d’assassinat múltiple que surt a A sang freda. Els Walker, una família grangera de Tallahassee -comtat de Sarasota-, van ser assassinats un mes després que els Clutter. Encara més, ja que el diari Telegram de Garden City va publicar a la seva editorial el següent: “En l’espai de pocs dies abans de començar la vista d’aquesta causa, almenys tres casos més de crims en massa han fet irrupció als encapçalaments dels diaris. I el resultat és que el crim contra els Clutter i el corresponent procés són un més a la colla. Un cas més per llegir-lo i oblidar-lo”.

Sembla que això no ha canviat encara, i és que als EEUU encara es troben casos d’assassinats múltiples, i no són pocs. M’interessen, però, els que passen en centres escolars, instituts o universitats. Nombraré els casos més impactants, aquells que han arribat a sortir als mitjans de comunicació catalans i espanyols.

El més important de tots, pel nombre de víctimes i per les seves conseqüències, és el cas succeït a l’escola de Columbine -Littleton, Colorado- el 20 d’abril de 1999. Dos estudiants de disset i divuit anys, Eric Harris y Dylan Klebold, armats amb un fusell d’assalt, dues escopetes, un revòlver, un centenar de bales en carregadors de reserva i explosius, van matar tretze persones i van ferir-ne vint-i-tres més, tot just abans de suïcidar-se. Deia que el cas era important per les seves conseqüències, i és que l’any 2005, a la Universitat Tècnica de Virginia, es va produir la massacre més gran de la història en una universitat nord-americana. Un noi de Corea del Sud, Cho Seung-Hui, va matar com a mínim trenta-dues persones i va deixar ferides unes altres quinze. Per dur a terme els crims va utilitzar dos revòlvers. Cho Seung-Hui va declarar en un vídeo previ a la massacre la seva admiració pels “màrtirs Eric y Dylan”, que també van fer un vídeo on van acabar dient: “els directors es barallaran pels drets de la nostra història. Ens preguntem qui ens durà al cinema, si Spielberg o Tarantino”.

Aquests són, segurament, els casos amb més rellevància internacional, però n’hi ha hagut d’altres. En citaré tres. L’u d’octubre de 1997, el jove de disset anys Luke Woodham va assassinar la seva núvia i una companya de classe a l’escola de Pearl, després de matar la seva mare a ganivetades. El vint-i-quatre de març de 1998, a Jonesboro -Arkansas- dons nens d’onze i tretze anys van disparar contra els seus companys d’escola amb un fusell comprat per l’avi d’un d’ells, matant a quatre nens i una professora. El vint-i-u de maig del mateix any, un jove de quinze anys va disparar contra els seus companys d’una escola d’Springfield -Oregon- amb un rifle semiautomàtic i dues pistoles. Va matar dos nens i en va ferir vint-i-dos més. Abans, però, havia assassinat els seus pares.

Aquesta tendència a l’assassinat massiu sembla que, malauradament, es va obrint camí fora de les fronteres nord-americanes. No cal anar gaire lluny tampoc. A Mèxic són conegudes las muertas de Juárez, un conjunt de dones i nenes assassinades brutalment després de ser violades. Les maten en grup, que fins ara no han superat mai la xifra de vuit cadàvers, i les enterren en fosses. Al Japó, per exemple, un home va assassinar la seva família a ganivetades sense cap motiu aparent, tret de la gelosia. Després dels crims, es va suïcidar.

Però si tenim en compte tan sols els casos perpetrats per menors o els succeïts en centres d’ensenyament, trobem un cas molt recent, tot just del sis de novembre de l’any 2007, al poble finlandès de Tuusula, a cinquanta quilòmetres d’Hèlsinki. Com en els casos de Columbine i Virginia Tech, l’assassí va enregistrar un vídeos on, primer, es veia una imatge de la seva escola trencant-se i tot seguit una imatge tenyida de vermell d’un noi, ell mateix, apuntant la càmera amb una pistola i, segon, un vídeo fent pràctiques de tir amb la pistola. A diferència dels casos nord-americans, aquest vídeo va ser penjat a la popular pàgina web Youtube i va ser vist per més de cent mil persones, sense que ningú advertís el perill que suposava aquelles imatges. El resultat, el següent: l’assassí, Pekka-Eric Auvinen, un alumne de divuit anys de l’institut Jokela de Tuusula, va disparar la directora del centre i els alumnes que feien classe amb ella. Després, va seguir disparant per tot l’institut fins a matar un total de vuit persones i ferint-ne diverses més. Tot seguit es va intentar suïcidar però va fallar, encara que va acabar morint a l’hospital on el van dur, poques hores després. Sembla que l’únic crim premeditat va ser el de la seva directora, i que a la resta de víctimes les va matar de manera aleatòria, sense motiu.

D’aquest cas cal destacar dues coses. La primera, les idees que Auvinen tenia al cap. S’identifica a ell mateix com “un cínic existencialista, un humanista contra els humans, un socialdarwinistanoble causa d’Auvinen i ajudar a la selecció natural de la humanitat. antisocial, un idealista realista i un ateu amant de Déu” i avisa que “com a selector natural que sóc, eliminaré tothom qui no vegi apte, una desgràcia per la raça humana o un error de la selecció natural”. El segon aspecte a destacar és que Finlàndia, el país d’origen d’Auvinen, ocupa el tercer lloc de països amb més armes per càpita. Fins ara, mai s’havien donat casos d’assassinats múltiples amb armes de foc, però sempre hi ha d’haver un primer cas i, qui sap, potser hi ha algun estudiant amb possessió d’armes disposat a seguir la

Què fa que aquests joves matin sense escrúpols companys de classe i professors? Quins motius tenen? Segons un doctor especialista en assassinats múltiples són clars els motius. Primer, la violència a les escoles dels EEUU augmenta en el mateix grau que les autoritats es declaren incompetents. Un altre motiu és que cada nen nord-americà passa una mitjana de vint-i-cinc hores davant el televisor mirant programes de franja vermella. droga o violència on matar és el més fàcil. Segons un estudi de la CNN, un seixanta-vuit per cent dels enquestats culpen els mitjans de comunicació i els pares de família, que inconscientment permeten els nens tenir contacte amb les armes de foc i no vigilen el contingut televisiu que consumeixen els seus fills.

Els nois que cometen aquest estil de crim, el múltiple, no estan bé psíquicament. El problema es presenta abans amb uns indicis: canvi de personalitat, falta d’amics, retraïment, baix rendiment escolar, atacs d’ira, reaccions exagerades davant situacions aparentment normals o la tendència a somnis estranys. També influeix els valors morals i espirituals que s’aprenen fonamentalment a casa i que depenen dels pares. Tot plegat es converteix, molt sovint, en una fúria narcisista, una manifestació agressiva que no necessita una explicació més enllà de la motivació preconscient que la produeix en aquell precís moment.

Per evitar futurs casos d’assassinat múltiple en escoles, instituts o universitats caldria, doncs, inculcar als nens i adolescents uns valors de respecte cap a ells mateixos però també de respecte pels altres. Des de ben petits, s’ha d’estar en la mesura que es pugui a sobre dels fills, vigilant el seu entorn. En aquest aspecte, crec que Europa està més avançada que els EEUU. Pel que fa al consum televisiu dels menors, per exemple, a Espanya hi ha un Codi d’Autoregulació sobre Continguts Televisius signat per totes les plataformes públiques i privades, on s’estableix una edat mínima que s’ha de tenir per poder visualitzar aquell programa o pel·lícula. D’aquesta manera, els pares poden controlar què miren els seus fills. També es important el control sobre els videojocs, ja que cada vegada els nens passen més temps lliure jugant-hi. A Europa hi ha un exhaustiu control del videojoc, semblant al codi de televisió espanyol, anomenat PEGI (Pan European Game Information) que limita l’edat amb la que es pot jugar amb aquell videojoc. En canvi, als EEUU, no hi ha cap tipus de llei o organisme que controli els continguts televisius o dels videojocs. En cas que el menor presenti algun indici dels que he citat anteriorment, i que no pugui ser eradicat pels pares, caldria dur el menor a un especialista abans que aquests indicis es transformessin en fets.

Crec que, en part, és per aquests motius (armes per càpita, valors ètics, les experiències viscudes a la infància,etc.) que la violència en els menors d’edat continua sent molt més gran als EEUU que a la resta del món.